Fills davant separació o divorci

1-Introducció
2 - Els nous sistemes i circumstàncies familiars
a) Les noves famílies
b) Canvis en les relacions pares-fills
c) El treball i el consum com a prioritat

3 - Com afecta la separació als nostres fills
a) Infància (de 2 a 6 anys)
b) Nens (de 7 a 12 anys)
c) Adolescència

4 - Afrontar el problema
5 - Punts bàsics a tenir en compte

1- Introducció

El nombre de separacions al nostre país ha augmentat exponencialment al llarg dels últims anys. Això suposa que algunes famílies han patit canvis en la seva estructura bàsica amb la pèrdua d'alguna de les seves figures i la incorporació d'altres.
El trencament dels lligams afectius és sempre dolorós i es viu amb certa angoixa per part de la parella que ha compartit part de la seva vida i que ara veu trencat el projecte comú. Tot i això, les principals víctimes de tot procés de ruptura són els fills, especialment, els més petits.
En aquesta pàgina tractarem d'exposar de quina manera pot influir la separació parental en els fills segons la seva edat i també les diferents circumstàncies o factors que poden agreujar o atenuar tot el procés emocional que els suposa. També s'aportaran unes orientacions bàsiques per guiar als pares en tot aquest procés.

2 - Els nous sistemes i circumstàncies familiars

Fins no fa gaire, la família tradicional, es constituïa al voltant del matrimoni d'un home i una dona que havien de romandre casats fins a la mort d'un d'ells. La seva funció fonamental era la de tenir fills, cuidar-los i educar-los. Dins de la família, el pare assumia el paper de cap del grup i se li concedia major autoritat de forma més o menys explícita. Els fills, en tot cas, havien d'obeir als pares, almenys fins a la majoria d'edat tot i que les costums de l'època solien allargar aquest temps fins el matrimoni dels fills.

Evidentment, aquest sistema, a dia d'avui, pot semblar antic, restrictiu o limitador dels drets individuals, però la veritat és que era també estable per llei, per costums i per moral. Tot això oferia un marc clar per als futurs cònjuges i els seus fills. No es discutia l'autoritat jeràrquica dels pares avalats a més pels models educatius a l'escola. No es contemplava la separació i, per tant, hi havia pocs fills fruit d'aquestes situacions. L'excepció la constituïen els nens nascuts fora del matrimoni o els abandonats que eren susceptibles de patir certa marginació.

a) Les noves famílies

Actualment, la família s'ha convertit en una de les institucions socials que més ha canviat tant des del punt de vista legislatiu com en el social.
Per començar el nucli de la família ja no ha de ser necessàriament heterosexual. Pot haver també parelles de fet amb fills, mares o pares solters amb fills o noves famílies sorgides de divorcis previs que comparteixen fills d'altres parelles anteriors.
Aquesta llibertat, avui dia, per a vincular-se i desvincular-se afectivament pot considerar-se un èxit per a les persones adultes que exerceixen els seus drets individualment. Igualment una separació o divorci pot suposar evitar que alguns fills segueixin patint les conseqüències d'un entorn excessivament conflictiu. No obstant, no és menys cert, que els fills poden sentir desorientats, ansiosos, ser objecte de manipulacions i, en definitiva, ser també víctimes quan es produeix la separació parental. El guany dels drets individuals dels adults no sempre va associada a beneficis psicològics per als nostres fills sinó més aviat a l’inrevés.

Tot això configura un panorama variable i complex que pot afectar els fills de diferents formes i que tractarem d'anar explicant.

b) Canvis en les relacions pares-fills

Paral·lelament als canvis de vinculació en les relacions dels adults, els pares han anat incorporant certa simetria en l'educació dels seus fills i en aplicar la disciplina. Ha anat creixent certa idealització dels estils democràtics. Sens dubte, aquest estil, basat en el saber escoltar i ser equitatiu en la presa de decisions, sovint s'ha mal interpretat i ha suposat en la pràctica un fracàs.
Un dels punts clau és el creure que s'ha de ser amics dels fills. Això és totalment erroni. Creiem que els pares han de saber escoltar, proporcionar afecte incondicional i per descomptat orientar-los en la seva presa de decisions en especial durant l'adolescència. No obstant això, no som els seus amics en el sentit literal. Aquest paper l’han de exercir els seus iguals o companys. Si creiem que, sobretot, som els seus amics, suposa priva’ls d’una cosa més valuosa: ser els seus pares.
Un altre error habitual és creure que mai hem d'imposar les coses, que sempre hem de negociar. Això pot ser desitjable fins a cert punt, però cal tenir en compte que no és incompatible el parlar les coses amb l'exigència del compliment de les normes i respecte als límits marcats en el propi sistema familiar.
Amb certa freqüència un excés de bona voluntat i d'amiguisme per part dels pares acaba en fracàs i els joves acaben trencant un sistema que perceben confús, lax o en el qual intenten fer prevaler els seus drets i exigències per sobre de les dels seus pares.
Tot això es pot fer més evident en les situacions de separació o divorci dels pares i és aquí on haurem de posar especial atenció.

c) El treball i el consum com a prioritat

En la societat actual assistim a un generalitzat desig de triomfar professionalment i assegurar uns guanys per poder establir i mantenir un adequat nivell de vida. El problema és que amb certa freqüència això es fa a costa de dedicar excessiu temps i, per tant, no poder atendre de forma eficaç als fills. Podem delegar en moltes persones competents certa part de l'educació dels nostres fills però no hi ha substituts de la funció de pares per a crear una vinculació afectiva adequada amb ells i evitar problemes futurs.
En la base de moltes separacions ens trobem amb pares que es creuen amb el dret i el deure de prioritzar el treball, la formació, la superació professional anteposant al fet de tenir parella i, sobretot, a tenir fills i cuidar-los. Cuidar no significa només proveir-los de les matèries primàries vitals (menjar, sostre, etc.) sinó proporcionar-los una seguretat emocional i afectiva perquè creixin sans psicològicament i es converteixin en persones segures, amb una bona autoestima i capaços de créixer en el seu entorn educatiu i social eficaçment.

Com a pares hem de ser capaços de dedicar temps de qualitat als fills des de la infància (veure: treballant el vincle afectiu amb els nostres fills). Això no és incompatible amb el fet de tenir una feina, encara que ens ocupi bona part del temps. Com a pares hem de ser capaços de trobar un equilibri entre les dues necessitats, especialment quan s'ha produït la separació i els nostres fills necessiten un suport emocional extra.

3 - Com afecta la separació als nostres fills

No resulta senzill determinar unes consideracions generals. Hi ha massa variables que poden determinar la forma amb que cada nen expressa el seu malestar davant la ruptura dels seus pares. Alguns pares poden pensar que és el millor per als seus fills ja que l'ambient a casa era molt dolent. Altres afirmaran imprudentment que als seus fills no sembla haver-los afectat ja que no solen parlar del tema. Sigui com sigui, la realitat és que sempre hi ha conseqüències, sigui en el present o en el futur.
Un dels factors més determinants és l'edat en què es produeix la separació. Alguns estudis avalen la hipòtesi que com més petits són els nens, més importants són les conseqüències (a partir dels 2 anys aproximadament).
Estudis recents (Cantó i altres 2007) semblen demostrar que la separació o divorci dels pares tenen efectes negatius importants en els fills que ho pateixen. A continuació exposem algunes de les reaccions habituals, si bé, la seva aparició, gravetat o freqüència, dependrà de l'edat del nen, el seu temperament i altres circumstàncies del seu entorn.

a) Infància (2 a 6 anys)

En els més petits són habituals conductes regressives com tornar a fer-se pipí al llit, llepar-se el dit, infantilisme, voler dormir amb els pares, pors, ansietat, etc. També rebequeries, necessitat de cridar l'atenció constantment, ansietat de separació (al deixar-lo a l'escola o altres). Vinculació excessiva normalment amb la mare que es veu desbordada i no entén el que passa. De vegades, el nen, passa de l'agressivitat o menyspreu a la recerca d'un afecte incondicional (abraçades, petons, promeses que es portarà bé, etc.).

-Alteracions en el patró del menjar i el son.
-Queixes somàtiques: mal de cap, estómac, etc. no justificades.
-Negar-se a anar a casa d'un dels progenitors (normalment el pare).
-Apatia, introversió, mutisme davant de noves persones. Dificultats per relacionar-se o jugar.

b) Nens (de 7 a 12 anys)

En aquesta franja d'edat, els nens ja disposen de més recursos verbals. Això, en certa manera, els ajuda a exterioritzar els seus sentiments.
Poden seguir presents els diferents símptomes abans exposats en un o altre grau. No obstant això, poden afegir-se, segons les característiques del nen i les circumstàncies, les següents:

-Comportaments i conductes de recriminació als pares amb l'esperança d'intentar unir-los de nou si segueixen sense acceptar la realitat.
-Conductes manipulatives, de menyspreu o rancor a alguna de les figures paternes paral·lelament a la idealització de l'altra (asimetria emocional). Això pot agreujar-se segons les actituds que prenguin els adults que envolten el nen.
-Sentiments de culpa, conductes de risc, baixa autoestima, dificultats en les relacions amb els seus iguals, baixa tolerància a la frustració, agressivitat.
-Poden augmentar la hiperactivitat i impulsivitat.
-Deteriorament en el rendiment escolar. Nens que habitualment eren bons estudiants comencen a tenir dificultats.

c) Adolescència

És una època complicada per als joves i en la qual se solen amplificar els diferents problemes que s'arrosseguen o produeixen.
Durant aquesta etapa, els joves que afronten la separació dels pares poden incrementar les seves conductes de risc (alcohol, substàncies, drogues).
-En nenes sembla que pot produir-se, en alguns casos, precocitat o promiscuïtat en les relacions sexuals i també conductes de risc. Necessitat de vincular-se afectivament a una parella però amb poca capacitat per mantenir una relació estable i equilibrada.
-Dificultats en les relacions amb els iguals. Predomini de la impulsivitat i poca capacitat per a la resolució de conflictes de manera dialogant.
-Baixa autoestima, agressivitat, baixa tolerància a la frustració. En els casos més severs pot derivar a un trastorn disocial.

4 - Afrontar el problema

Tal com hem anat comentat, no és possible plantejar unes orientacions generals que ens serveixin per a totes les famílies, tots els processos de separació i que obeeixin a les diferents realitats de cada parella i fills. Cada cas requerirà l'aplicació d'unes o altres estratègies en funció de totes les variables existents. En moltes ocasions, haurà de ser el professional de la psicologia el que serveixi de punt de referència per a intervenir en tot el procés. A partir d'aquí intentarem aportar alguns dels punts bàsics que cal tenir en compte per minimitzar els efectes emocionals en els nostres fills i en nosaltres mateixos quan es produeix el trencament de la relació parental.
Tota separació suposa un procés de dol, de readaptació a noves circumstàncies vitals. No obstant, els més petits són les víctimes més propícies. A la poca comprensió del que passa se'ls uneix, en moltes ocasions, les constants batalles legals per la custòdia dels fills amb canvis constants de domicili (segons règim de visites) i en què el nen es converteix en una mena de paquet que viatja d'una banda a l'altra. És el perfecte escenari per menyscabar la seva seguretat emocional i que comencin a aflorar tots els símptomes d'una vinculació insegura.
És bàsic que independentment de les diferències que com a adults tinguin, els pares sàpiguen oferir al nen un marc únic, un missatge clar de que segueixen sent el més important per a ells. Que tot i no viure junts estaran units en les seves necessitats i projectes i que incondicionalment estaran a la seva disposició.
En nens de 2 a 5 anys és fonamental, després de la separació i en la mesura que ho permetin les circumstàncies, introduir els menys canvis possibles (visites, escola, casa, etc.) almenys d'entrada. Els petits necessiten reforçar la seva vinculació amb la principal figura de referència (normalment la mare) després de la separació i la partida d'un dels progenitors. Això és degut a la necessitat de compensar una situació que no comprenen però que la viuen amb angoixa (especialment si han presenciat discussions acalorades, insults o maltractaments).

5 - Punts bàsics a tenir en compte:

• És fonamental que els pares sàpiguen desvincular els seus problemes com a adults (processos judicials, règim de custòdia, etc.) de les necessitats dels seus fills davant d'una separació. És a dir, independentment de les nostres diferències personals, hem de ser capaços de consensuar un projecte educatiu comú. Els nens han de percebre complicitat i compromís incondicional dels seus progenitors cap a ells encara que ja no visquin junts.
• Una de les pitjors situacions que es pot produir és que un dels pares intenti manipular el fill en contra de l'altre (parlar malament, culpabilitzar a l'altra part, crear incerteses, etc.). També que algun d'ells (potser amb més poder adquisitiu) li ompli de regals o joguines per guanyar el seu afecte. L'afecte dels fills només es guanya dedicant temps, comprensió i afecte incondicional, mai amb béns materials exclusivament.
• Evidentment haurem d'evitar qualsevol discussió davant d'ells i crear més angoixa. No obstant això, des del mateix moment de la separació hauríem de parlar amb els nostres fills i emfatitzar especialment allò que ens uneix més que el que ens separa. Explicar (adequant-lo a la seva edat) la decisió presa i que, en tot cas, ells seguiran disposant incondicionalment dels seus pares. Que és molt el que els uneix i seguirà unint. Evitar excessius detalls de les causes d'aquesta. Procurar també que els fills no se sentin en una o altra mesura culpables de la situació.
• No caure en l'error d'utilitzar el nen com a missatger o espia del que passa a casa de l'altre progenitor.
• Ambdues figures paternes són importants per al nen. La mare, però, és la principal figura de vinculació, especialment fins als 5 o 6 anys. Per tant, és molt arriscada, una separació maternal traumàtica (encara que sigui temporal) i només hauria de contemplar-se en casos extrems d'evident incompetència o malaltia física o mental de la mare.
• Recordem que la separació en els fills, especialment en els més petits, produeix una pèrdua dels referents principals que els mantenen segurs davant el món exterior. La seva forma de reaccionar, segons edat, pot passar d'un increment de pors, inseguretat i baixa autoestima a manifestacions de tipus conductual (rebequeries desobediència, etc.). La forma, doncs, de combatre-ho és precisament reforçant la vinculació afectiva. Una manera de fer-ho és mantenir uns espais comuns en els moments de transició d'una llar a l'altre. Per exemple, és habitual que la mare deixi el nen al matí a l'escola ia la tarda el recull el pare. En la mesura del possible s'aconsella que durant la transició de llar ambdós pares dediquin un espai comú (encara que sigui curt) per intercanviar informació del nen i transmetre la sensació de complicitat i interès pel seu futur. Això es pot fer mitjançant una breu berenar o trobada en algun parc.
• Un altre dels problemes que solen sorgir és el paper de les noves parelles dels respectius pares. Aquestes figures poden establir també vincles afectius amb els fills de les seves parelles però també ser una font de problemes si qüestionen alguns dels principis educatius establerts pels pares biològics.. En tot cas no podem imposar l'acceptació de la nostra nova parella als fills i forçar un nou pare o mare. No obstant, la vinculació afectiva cap a uns o altres dependrà dels recursos afectius que siguin capaços de desenvolupar els adults en vers als nens. Ells acaben tenint molt clar en qui si troben bé i en qui no.
• La separació produeix igual que altres pèrdues en la vida un procés de dol. El període de durada dependrà de com s'ha afrontat per part dels diferents agents i de l'edat del nen, entre d'altres. Normalment abans d'un any els nens solen estar adaptats a la seva nova situació i no haurien de presentar-se problemes significatius al respecte.

Recomanem la lectura de la nostra pàgina: Treballant la vinculació afectiva amb els nostres fills.

Temes relacionats en aquesta web:

El vincle afectiu	Habilitats socials infància	Les Pors infantils	Trastorn del vincle

A tenir en compte:

Els continguts d’aquesta web tan sols tenen caràcter d’informació general. Aquesta informació no pot ser utilitzada amb finalitats diagnòstiques o de tractament. És el professional de la salut pertinent qui ha de prendre les decisions adequades després d’efectuar l’avaluació del cas concret.